Cultura

Mirador

Els Goya d'un any d'èxit industrial

L'any 2014 ha estat un any de glòria per a la indústria del cinema espanyol. A finals de desembre, la quota de mercat era d'un 25% i les recaptacions de les pel·lícules espanyoles eren de 123 milions d'euros, dels quals Ocho apellidos vascos ha recaptat 56,5 milions d'euros i El niño prop de 16,2 milions. Feia 37 anys que el cinema espanyol no havia tingut unes xifres semblants, encara que el 2012, les recaptacions de Lo imposible també van ser altes.

Les nominacions dels Goya no podien deixar de banda l'optimisme. Ocho apellidos vascos ha tingut cinc nominacions –tres per a interpretació, cançó original i fotografia–, però no s'ha situat al capdavant. Probablement, les apostes artístiques d'El niño, de Daniel Monzón, i La isla mínima, d'Alberto Rodríguez, eren més clares. El reconeixement d'aquestes dues pel·lícules amb 16 i 17 nominacions fa que els Goya 2015 puguin ser vistos com l'any de la consolidació dels gèneres autòctons. Mentre el 2012 el debat se centrava en esbrinar com les pel·lícules que havien llançat les grans cadenes de televisió buscaven una clara aproximació a les maneres de fer del cinema americà industrial, en el nou any s'ha demostrat que el cinema espanyol pot funcionar amb productes autòctons movent-se entre els gèneres tradicionals i el costumisme. El tàndem format per El niño i La isla mínima demostra com es pot desplaçar un cert imaginari del cinema d'acció cap a la geografia espanyola i crear productes d'acció que complaguin el mateix públic a qui li agrada els grans blockbusters. L'èxit d'El niño radica en la geografia que és capaç de dibuixar entre Algeciras, Gibraltar i el Marroc, mentre que el de La isla mínima recicla determinats models de sèries americanes cap a una investigació de la qual sorgeixen els fantasmes del passat franquista. En la revàlida trobem Magical girl de Carlos Vermut, guanyadora de la Conxa d'Or del Festival de Sant Sebastià, que representa aquell cinema d'autor que existeix i que els acadèmics miren de reüll.

Si haguéssim de definir quina és la diferència substancial entre les apostes dutes a terme per l'Acadèmia del cinema espanyol i la del cinema català en les nominacions als Goya i els Gaudí, veuríem que mentre a Espanya l'aposta comercial sorgeix reforçada pel cofoisme del mercat, a Catalunya entra en coalició amb el debat del cinema d'autor. Resulta curiós veure com una pel·lícula com Stella cadente de Lluís Miñarro se situa en els primers llocs de les nominacions dels Gaudí i no ha tingut cap nominació als Goya. L'aposta de Miñarro forma part de la tradició d'una certa avantguarda catalana que a l'Acadèmia de Madrid mai han sigut incapaços d'assimilar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Festa infantil solidària, a les Planes

Les Planes d’Hostoles
ARTURO GAYA
MÚSIC DE LES TERRES DE L'EBRE

“Se’ns vol imposar una manera de viure molt individualista”

BARCELONA

La mare de la fanfàrria

blanes

Forallac deixa a cel obert el gran fossat de Peratallada

forallac / Peratallada

La poesia de J.S. Pons ressonarà a l’Escala

l’escala

Pep Sau guanya l’onzena Biennal d’Art de Girona

girona

Capital mundial de l’arquitectura

Barcelona

Torna el Mas i Mas Festival amb 165 actuacions

barcelona

Músics de prop, en un nou cicle a Calonge

calonge