Cultura

Todd Haynes

CINEASTA

“La Velvet és l’equilibri entre Reed i Cale”

La Velvet era una cosa nova, atrevida i trencadora que no renunciava a la bellesa

Entre la tradició i la modernitat cinematogràfiques, el classicisme manierista i l’experimentalisme, la filmografia de Todd Haynes, sense oblidar la seva dimensió queer, presenta una línia fonamental relativa a la revisió del melodrama, que exemplifiquen de manera culminant Lluny del cel i Carol, i una altra de resultant de l’aproximació a figures i moviments musicals. És el cas de Velvet Goldmine, a l’entorn de l’anomenat glam rock emergit a primers dels anys setanta a Anglaterra i tenint com a referents David Bowie i Iggy Pop, d’I’m not there, una exploració apassionant en les diferents etapes i personalitats de Bob Dylan, i, recentment, de The Velvet Underground, que les formes actuals de difusió fan que, almenys a l’Estat espanyol, sigui visible a la plataforma Apple TV i que només s’exhibeixi puntualment en alguna sala, com ara la del Phenomena de Barcelona. Presentada en l’últim Festival de Canes, també va projectar-se en el de Sant Sebastià, on va tenir lloc aquesta entrevista a propòsit d’aquesta pel·lícula que, a diferència de les altres dues relacionades clarament amb el món musical, no és una ficció, sinó un documental d’autor, que, a més d’enregistrar el testimoni dels supervivents del grup (John Cale, Moe Tucker) i de persones relacionades, treballa intensament amb imatges d’arxiu, entre què mostres dels cèlebres screen tests amb què Andy Warhol (promotor de la Velvet) va explorar rostres sotmesos durant minuts a la interrogació d’una càmera fixa.

Per què va optar per aquesta forma?
En cada cas, em plantejo quin és el llenguatge que pot ser més adient per explicar la història. Això sempre és un repte. Pensava que pagava la pena recollir allò que, passat el temps, diuen del grup els membres vius i posar-ho en diàleg no només amb el que van dir-ne els morts (Lou Reed, Sterling Morrison) sinó també amb el que deien ells mateixos abans. Disposava de moltes imatges, de què algunes inèdites o almenys poc conegudes del grup i dels membres individualment. També he volgut fer-ne presents d’altres que contextualitzen The Velvet Underground dins dels EUA dels anys seixanta. I, per suposat, hi havia imatges de cineastes experimentals (sobretot de Warhol, en una època en què va crear-ne de particularment belles i intrigants) amb qui el grup està vinculat de manera directa o, en tot cas, perquè formaven part d’un mateix impuls avantguardista. Tot això em donava peu a fer un documental, que desitjo que expliqui la història d’un dels grups de rock més influents (si no és el que més) dels últims cinquanta anys, deixant de banda que en aquell moment fos poc comercial.
Com ha apuntat, el film vol fer present que la Velvet s’inscriu en el moviment avantguardista d’una època a Nova York. No és per res que estigui dedicat a Jonas Mekas, que, a més, hi apareix. Suposo que va filmar-lo poc abans de la seva mort.
Sí, Mekas va morir el gener del 2019, mentre s’estava gestant la pel·lícula. Per això li està dedicada. En tot cas, vaig voler que hi aparegués, perquè és una figura fonamental del cinema avantguardista de Nova York. Va formar part d’aquella efervescència cultural experimental que he volgut reflectir a propòsit de la Velvet. No sé fins a quin punt el grup, junt amb tot aquest moviment més ample, s’ha canonitzat passats cinquanta anys, però aleshores es tractava d’alguna cosa nova, atrevida i trencadora que no renunciava a la bellesa. A propòsit de la sonoritat de la Velvet, John Cale expressa molt bé les intencions: ser elegant i, a la vegada, brutal.
És una intenció que també he reconegut en el seu cinema. Ha comentat que, assumint que fa pel·lícules dins de la indústria, no pot desfer-se de la narrativitat, però que procura no renunciar a l’experimentació. Fins a quin punt se sent influït pels cineastes avantguardistes que invoca en el film?
Crec que, més o menys, m’he nodrit de tot el que he vist. Això vol dir que és evident que tinc present el cinema narratiu nord-americà, però que alguna empremta m’ha deixat veure Warhol i, per exemple, una cineasta com ara Chantal Akerman, que tant estimo. De fet, em sembla que el cinema narratiu i l’experimental (i això es podria extrapolar a altres formes artístiques i expressives) es complementen i s’influencien de manera recíproca. A partir dels anys setanta, el mateix Warhol va considerar que el cinema narratiu s’havia beneficiat de l’avantguardista molt més del que podia suposar-se. I a l’inrevés: pel costat experimental també palpita la narrativa clàssica.
Pot fer la impressió que el grup s’anés desfent fins dissoldre’ls a partir d’un conflicte d’egos entre John Cale, més pròxim a l’experimentalisme contemporani de la música, i de Lou Reed, més decantat cap al rock.
No ho acabo de veure així. El conflicte, inclòs el dels ego, no és necessàriament negatiu; més aviat pot ser estimulant. Entre Cale i Reed hi havia un cert antagonisme, és cert, però també una complementarietat. De la seva trobada, del seu xoc, neix la singularitat del grup, allò que el fa tan especial. La Velvet és l’equilibri entre Reed i Cale, però aquest equilibri no podia durar sempre. Però Déu n’hi do el que va durar i la meravella que va sortir-ne.
A més, hi ha la personalitat de Nico, que va col·laborar amb els músics de la Velvet i va quedar associada al grup per sempre més. Veure-la sempre resulta fascinant. Tan malenconiosa i escàpola, com si sempre estigués en un altre lloc, potser fràgil.
Jo no la veig fràgil. Potser hi ha la idea de la seva fragilitat tenint presents els aspectes dramàtics de la seva vida, l’addicció a l’heroïna i el fet que només morís amb 50 anys. Però no crec que fos una noia fràgil. Al contrari. Era determinada en allò que volia fer. Passa que era molt singular i que, com diu John Cale, li costava treballar amb altres. Anava a la seva. I després de la Velvet, a què va arribar a través d’Andy Warhol, va fer una carrera com a cantant molt interessant en solitari, encara que potser poc reconeguda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Dani Martín, Antonio Orozco, Sergio Dalma i Els Pets participaran al festival Summerfest Cerdanya, previst pel 2022

Puigcerdà
Montserrat Torrent
ORGANISTA

“Lluito tant com puc per defensar la vellesa”

BARCELONA

“Emociona’t”: una campanya per donar suport i promocionar la cultura

Barcelona

Narcís Comadira, artista convidat de l’Auditori

GIRONA

Moulin Rouge i Bette Davis reviuran a Salt

Salt
Neus Ballús
Directora de cinema

“Un cinema diferent és possible”

Barcelona

Atrapats per la passió del cinema

Barcelona

Elmini celebra 10 anys d’independència sonora

olot

Diversitat de gènere i canvi climàtic, a l’Olot Cultura

Olot