Cultura

Bertrana, la viatgera solitària

L’editorial Rata recupera les cròniques del Marroc que van refermar l’escriptora com a pionera de la literatura de viatges a la Catalunya dels anys trenta

Per decisió editorial, s’ha deixat caure pudorosament el ‘fanàtic’ del títol original
Ella mateixa és el personatge principal, en el marc del procés de construcció com a escriptora

Siguem optimistes. Cada vegada falta menys perquè Aurora Bertrana sigui reconeguda com la primera narradora viatgera que va posar una nota vibrant, un clatellot de vigor, en aquella generació sense novel·la que buscava motius literaris entre els llençols melancòlics dels pisets burgesos. Els seus llibres eren tot el contrari d’aquells monòlegs de saló; eren polifònics, cromàtics, vivents, i aconseguien una doble proesa: posar nerviosos els sospitosos habituals i col·locar al centre del debat l’emancipació de les dones i les cultures que semblaven més lluny de qualsevol idea de civilització. En les seves cròniques de la Polinèsia i el Marroc, el diferent, l’exòtic, el salvatge, no eren sinó reflexos en brut d’un Occident en decadència, i el racó d’invisibilitat perillosa reservat a les dones no n’era sinó un dels indicadors més bàrbars.

Descobrir les condicions en què vivien les “germanes musulmanes”, sis anys després d’haver tornat de la llarga estada a la paradisíaca i matriarcal Polinèsia, va ser l’estímul que va animar Aurora Bertrana a endinsar-se durant tres mesos, la tardor de 1935, al Marroc del doble protectorat, espanyol i francès. Els reportatges que en va anar oferint a Catalunya, per encàrrec de La Publicitat, van ser recopilats i polits en forma de llibre la primavera següent, a pocs mesos que comencés la Guerra Civil, amb el títol El Marroc sensual i fanàtic, del qual Rata ha deixat caure pudorosament el segon adjectiu en la nova edició que n’acaba de treure, argumentant que el país que descriu l’autora “no té res a veure amb allò que avui entenem per fanatisme religiós”. És una explicació més aviat feble, però es pot disculpar davant d’un volum tan ben editat.

La recuperació de l’obra d’Aurora Bertrana va començar el 1991 precisament amb la reedició d’El Marroc sensual i fanàtic a Edicions de l’Eixample, i al cap de dos anys, el mateix segell va treure una nova edició de Paradisos oceànics, que La Sal ja havia repescat el 1988. La seva revaloració ha començat sempre pels viatges, per la vena aventurera, per l’excepcionalitat que representava la desimboltura amb què una dona es movia en un terreny que semblava exigir la intrepidesa masculina. En comparació amb Paradisos oceànics (1930), que reflectien gairebé una experiència nupcial (la seva mirada està travessada per l’enamorament del marit i company de viatge, l’enginyer suís Denys Choffat), El Marroc sensual i fanàtic aportava l’audàcia espaterrant d’haver deixat l’home a casa per emprendre l’aventura tota sola i cap a un destí on dones com ella, que ensenyaven la cara, els braços i les cames, fumaven, bevien cervesa i tractaven els homes de tu a tu, no eren especialment ben rebudes.

Tot i el seu atreviment, però, la crònica africana té una qualitat literària inferior a la polinèsia. Li va sortir un text més informatiu, contaminat d’orientalisme (“qui sap si l’etern misteri musulmà és l’encís més pregon d’aquestes terres”, es preguntarà) i potser també massa abocat a presentar una imatge efervescent de si mateixa com l’escriptora independent, atrevida i moderna que la literatura catalana estava preparada per assumir als anys trenta. Quan publica El Marroc sensual i fanàtic, Aurora Bertrana ja ha pres consciència de la seva posició en el mercat editorial i està disposada a fer-la valer amb un conjunt de quadres narratius, d’“impressions viatgeres”, que la posen en primer pla, com a observadora i escriptora, però també com a personatge tan digne d’interès com els diplomàtics, baixàs, prostitutes i mores “d’ulls llangorosos i ametllats” que troba pel camí, a vegades pel seu caràcter decidit i impertinent; d’altres, per una ingenuïtat assajada; molt sovint, per un sarcasme que no fa sinó refermar-li l’autoritat narrativa i la superioritat moral respecte als episodis que narra. És rellevant l’escena en què acudeix a una representació de teatre àrab a Tetuan i la seva irrupció, assegura, es converteix en el principal atractiu de la nit: “Vaig causar tanta sensació, que en descórrer la cortina, fins el protagonista de l’obra restà un moment com astorat, amb l’esguard clavat en l’estranya aparició.” Més endavant, quan aconsegueixi accedir al barri del plaer de Casablanca (el Busbir, “el pou dels petons”), informarà detalladament al lector que hi va entrar guarnida amb un abric anglès, un barret de feltre, guants de pell i un ram de clavells, que pot aclarir alguna cosa sobre la moda europea del moment, però molt poca sobre la vida en aquell immens prostíbul.

En molts passatges, el llibre és la superfície sobre la qual Aurora Bertrana es complau a emmirallar-se, com a “viatgera incansable”, com a “dona intel·ligent i instruïda”, com a “escriptora lliure i sincera”, com a “periodista europea amb l’oïda atenta i el cor obert”. Però quan aconsegueix reprimir el seu protagonisme, en el marc del procés de construcció del propi personatge com a escriptora moderna i descarada, regala unes imatges que, en efecte, tenen totes les virtuts de l’observadora sagaç i cap dels inconvenients de la vanitat. Al llarg de les pàgines d’El Marroc sensual (i fanàtic), acompanyem, doncs, aquesta reportera “armada amb una kòdak, un bloc de notes i un programa literari”, com no es cansa de repetir, a un dels prostíbuls més apreciats de Fes, “on la paraula amor no desvetllava més ressò que l’equivalent en paper o en metall”; als carrers d’Arzila, on fa amistat amb tres jovenetes enriolades que li aixequen les faldilles per examinar la roba interior que porta; a la cerimònia brutal dels hamatxes, lliurats a danses salvatges a cops de destral; a l’harem del baixà, on presumeix d’endevinar els drames ocults entre les geloses concubines; a la ciutat santa de Xauen, que ha aconseguit mantenir-se “autènticament musulmana” enmig dels “oficials del Tercio, dones de funcionaris i policies sentimentals” (“un dels espectacles més emocionants del món: l’heroica i formidable resistència de l’Orient contra l’Occident”, escriurà); a una presó de dones, “víctimes del rigor islàmic” que no tolera que es pugui fugir d’un marit maltractador (“la vida de la dona musulmana és un infern”, li diu una de les recluses), o a un enterrament, una comissaria, un oasi, a la bulliciosa plaça Djema El Fnà de Marràqueix i a la zona insubmisa de més enllà de l’Atles fins a albirar el desert. En cada un dels seus passos, Aurora Bertrana es mostra “disposada al turment per presentar als llegidors una imatge verídica de moro”, encara que sigui al preu que la confonguin amb una espia, una conspiradora, una amenaça latent.

Si l’expedició havia començat amb el propòsit de desvelar alguna cosa de la psicologia femenina moresca, el llibre acaba sent el testimoni d’un fracàs. “Les dones i els infants no es fonen per a mi, però romanen impenetrables”, admetrà. Com tan sovint en l’obra d’Aurora Bertrana, hi palpita un cert desengany, com l’acidesa amb què assegura que el tracte amb els musulmans mai li va donar tants de problemes com la relació amb els seus ocupants (més els espanyols que els francesos), o la punta d’amargor amb què al·ludeix a la seva vida civil anterior. Havent concorregut a la llista d’ERC en les eleccions catalanes, anota: “La política (a la qual una vegada vaig atansar-me per equivocació) no pot interessar un escriptor lliure i sincer sinó a distàncies respectables.” Una dura constatació just a les portes de la guerra. “La rumia [europea] de la kòdak” sempre guardava al fons de la placa una ombra de maldat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.