Cultura

Mirador

Lletres

Més confús, però més excitant

“No es pot demostrar científicament que Shakespeare siga superior a Bernat i Baldoví”

Feia uns anys que no pujava a Prada a l’agost per participar a la Universitat Catalana d’Estiu i he de confessar que sentia enyorança, tant pels amics com per l’ambient intergeneracional i cultural que s’hi respira, difícil de veure en qualsevol altre àmbit de la nostra vida social. El dia de la inauguració –sobre la qual ahir vam poder disposar de la informació del company Òscar Palau– feia calor per l’avinguda Charles de Gaulle, on hi ha el cinema –Le Lido– on s’organitza part dels actes. El carrer connecta, a uns quatre-cents metres, amb l’alberg Pau Casals, on enguany s’allotgen els assistents i hi ha el servei de menjador i el control de passaports Covid. Molt vinculada històricament a la literatura catalana, aquesta primera jornada de la 53a edició ens va reunir a uns quants històrics d’arreu dels Països Catalans per debatre Tenim crítica literària?, amb la moderació de Joan Santanach, secretari acadèmic del Departament de Filologia Catalana de la UB. Els ponents, que ja sabem els ets i uts de la nostra peculiar problemàtica, vam ser Anna M. Villalonga, el poeta i narrador mallorquí Pere Antoni Pons, el valencià Víctor Labrado, que representa La Veu dels Llibres i un servidor, que potser per la calor recordava reiteradament la figura de tants amics desapareguts, com ara Miquel Porter i Moix, amb qui havia compartit grans converses i vins. Després d’esmentar la malaguanyada periodista Rosa Piñol, vam entrar a valorar la situació de la crítica al nostre país, precisament l’any del centenari de Joan Triadú, crític militant del nostre diari, i a qui Vicenç Villatoro havia glosat al matí. L’exposició va reivindicar crítics de referència com ara el mateix Triadú, Isidor Cònsul, Joan Teixidor i Ramon Pla i Arxé, a més dels Riquer, Castellet, Molas, Comas, Ferrater, Sanchis Guarner i Joan Fuster. Cap dels participants va optar per la nostàlgia, sinó que van reflectir l’esperança de futur i el bon moment de la nostra literatura, potser sense la perspectiva que atorga la mirada al passat, però amb la constància del treball generacional continuat i l’estabilitat que hem tingut les darreres dècades des de la mort del dictador. El tipus de crítica, des de la rebentaire fins a l’orientativa i periodística, va passar per les paraules dels ponents. Pere Antoni Pons es va mostrar especialment desinhibit quan es va negar a acceptar cap compromís i va exigir la llibertat per a qui opina sense autorepressió. També va tenir moments ben inspirats quan va afirmar, per definir la situació: “Tot és més confús, però més excitant”, titular en la línia dels cinc, tot i que Labrado també optava per la prudència després d’afirmar que es negaven a publicar a la seva revista crítiques negatives perquè preferien aprofitar l’espai per parlar de llibres de qualitat. Anna M. Villalonga va qüestionar la banalització i “la devaluació pública de la figura del crític amb formació real: algú que és un lector competent, que atresora saviesa lectora, formació acadèmica i, en altres temps, posseïa una alta consideració social”. Atacava de pas la proliferació de blocs a internet sense solta ni volta. Víctor Labrado va estar singularment brillant quan, enmig de la conversa àgil i estimulant, va recordar una frase de Joan Fuster, que després em va explicar que la citava de memòria i de manera poc fiable. Era, però, un torpede del més pur estil aforístic fusterià: “No es pot demostrar científicament que Shakespeare siga superior a Bernat i Baldoví.” Aplaudiments!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.