Cultura

Mirador

Els fantàstics setanta de Josep Piera

Recentment la Institució Alfons el Magnànim ha publicat Els fantàstics setanta (1969-1974), de Josep Piera, una escriptura memorial que mira enrere per retrobar el jove revoltat que va ser a les acaballes de la dictadura franquista, quan la literatura va viure un esclat fonamental per a la seva renovació en la que Altaió i Guillamon varen anomenar “la dècada prodigiosa”.

“La motivació d’aquest dietari de records és fer una revisió alhora personal i transferible d’aquells temps joves: uns anys on la vida canvià interiorment i exteriorment, per a mi, com també per a molts. Els fantàstics setanta. Fantàstics? Així els reveig i revisc ara, sí, de lluny i de vell. Com una fantasia de joventut.” Així ho deixa escrit l’autor en el volum, i és amb aquests mots que es copsa el sentit d’unes pàgines que configuren un autèntic collage mental que narra els fets passats des de la mirada del vell que recorda, un vell conscient de la decrepitud corporal, i com va reflexionant sobre els mecanismes de la memòria i el caràcter implacable del temps en instants convulsos, convulsos perquè en aquestes pàgines, a més de records, hi ha reflexions sobre problemes recents: temes de salut física, morts inesperades, el procés català o els atemptats a Catalunya del 2017 vists i patits des de La Drova.

Els fantàstics setanta (1969-1974) es comença a redactar el dia en què Josep Piera celebra setanta anys de vida. Els records no triguen gaire i es presenten amb tot el seu pes gairebé implacable. El primer de tots és quan va conèixer la que acabaria essent la dona de la seva vida: Marifé. A partir d’aquí assistim a les peripècies d’un lector empedreït, un escriptor de versos enamorat del teatre que estableix contacte amb els capitostos i els joves de les lletres en llengua castellana i després amb una sèrie de valencianistes.

Els primers poemes de Josep Piera varen néixer en la llengua de Cervantes, que no era pas la materna però sí la que s’havia imposat en les escoles i en l’administració, així com en les qüestions oficials durant la dictadura franquista. La intenció de les autoritats d’aleshores era discriminar la llengua del territori perquè es restringís a l’àmbit familiar, domèstic, amical. De nissaga republicana i treballadora, Piera sempre va tenir clara la seva filiació personal i lingüística del dia a dia, però va començar escrivint en castellà i aquest fet sempre li va generar dubtes, uns dubtes que el perseguien inexorablement. Al final escriure continuant la tradició d’Ausiàs March es va imposar quan es va adonar que si volia arribar a l’essència de les coses sols ho podia fer amb els seus mots, aquells amb els quals arribava a l’emoció de cada element del seu voltant: era, en efecte, la paraula fonoll i no pas hinojo la que el feia tornar a la infantesa com si els mots que li sortien de la boca fossin magdalenes de Proust, pivots activadors de viatges en el temps.

Aquestes pàgines es transformen en màquines del temps que ajuden a retrocedir unes dècades per deixar testimoni dels inicis teatrals de Josep Piera a través de projectes amateurs que naixien per remoure les consciències grises de l’època. També es dona a entendre que fer periples per llibreries, tot comprant o robant tota casta de papers, era un acte de resistència i, també, una manera d’aprendre: la universitat a peu de carrer. A més a més, el llibre té interès per com es descriuen encontres amb personatges importants del moment (Joan Fuster, Terenci Moix, Vicente Aleixandre, Francisco Brines, Jaime Siles…) i per com es fixa literàriament la història de quan Piera va fer una ressenya negativa del Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, a la revista Gorg, sota el pseudònim de Ferran Ros.

Els fantàstics setanta (1969-1974) té gràcia per la manera com l’autor comenta els primers Premis Octubre, que varen ser un revulsiu d’energia durant aquells anys de revolta, de ressorgiment i de naixement de noves veus. S’expliciten les vicissituds de com es va forjar el recull Carn crua, d’Amadeu Fabregat, una antologia que amb els anys ha esdevingut una publicació emblemàtica i que fa poc l’editorial Perifèric va reeditar, com ara ha reeditat la novel·la de Fabregat Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc, precisament la novel·la que va aconseguir el primer Premi Octubre Andròmina de narrativa, ara mateix una obra de culte. Com comenta Piera, “en aquells anys ho vivíem tot amb apassionament”, i d’apassionament n’hi ha en aquestes pàgines, que són la continuació de la vessant memorialística del conegut i prolífic i polifacètic escriptor, que fins ara havia tractat la seva infantesa en títols com El temps feliç i Puta postguerra.

El llibre de Piera es llegeix, per tant, com una mena de Bildungsroman d’un poeta jove que es va buscant a les beceroles i que avança entre avatars, indecisions, mestratges, amistats, primeres picabaralles i triomfs guanyats amb sang, suor i molts esforços en un paisatge mutant, un escenari que mostra com el País Valencià fugia de la grisor de la postguerra i de la dictadura i s’obria al nou món a través d’aires de lenta revolució: “València era una ciutat underground, una fantasia subterrània, submergida, clandestina, més fosca que no meravellosa. A les fosques, però, els somnis brillen més, encara que duren poc.” En resum, el que volia el jovençà de Piera “era convertir en reals les fantasies secretes, transformar les ignoràncies en sabers, fer dels desitjos plaers, i amb aquest bagatge escriure alguns poemes sublims”. Ho va aconseguir. Amb les dècades es va acabar erigint en un dels noms més importants, més premiats, més prestigiosos i més considerats no només del País Valencià sinó de tot el panorama de la literatura i cultura catalanes, i així ha bastit fins ara un ample corpus bibliogràfic amb títols de poesia, narrativa, assaig o traducció. Però això no s’esmenta en aquest llibre, Els fantàstics setanta (1969-1974), sols s’insinua. En tot cas haurem d’esperar que arribin nous lliuraments memorialístics com aquest perquè repassin la trajectòria de l’autor després d’uns primers anys energètics, anys en què es marquen les primeres passes d’una odissea personal excitant i vibrant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.