Cultura

En primera persona

Rata presenta ‘I van passar tants anys’, de Natàlia Cerezo, ‘La presó de Rebibbia’, de Goliarda Sapienza, i ‘L’home que ha decidit estimar’, de Roberto Camurri

“La personalitat de Rata parteix d’obres amb un component autobiogràfic molt potent”

La rata comunté una esperança de vida d’uns dos anys. La Rata editorial ja en té cinc. I, de comuna, no en té res, perquè és un segell qualitativament exigent centrat en les experiències autobiogràfiques, en la primera persona. Feia quinze mesos que no publicaven i ara concentren cinc llibres nous en un sol mes. La hibernació pandèmica ha estat profitosa.

Rata va ser un projecte de Iolanda Batallé, ara directora de l’Institut Ramon Llull. Parlem amb Francesc Orteu, actual director de l’editorial. “Rata és un segell que no podem dir que sigui independent, però sí molt semiindependent. La Iolanda Batallé va deixar definida aquesta lògica editorial. No volem que Rata s’inclogui en les promocions de tot el grup, perquè tenim la voluntat de crear un vincle especial amb el lector i les grans estratègies empresarial o publicitàries ens resten més que ens sumen”, explica Orteu, que hi afegeix que la bona sintonia amb el Grup Enciclopèdia és total.

“La nostra personalitat parteix de l’autoficció, obres amb un component autobiogràfic molt potent.” I això es veu en les novetats de Natàlia Cerezo (I van passar tants anys), Roberto Camurri (L’home que ha decidit estimar) i Goliarda Sapienza (La presó de Rebibbia).

“La Natàlia Cerezo és una descoberta brutal. Li vam publicar el primer llibre de contes, A les ciutats amagades, que té una sensibilitat molt especial.” És divertit que Cerezo publiqui a Rata, perquè té quatre gats, més moderns que modernistes.

L’obra de Natàlia Cerezo (Castellar del Vallès, 1985) és una part de la història de la seva àvia. “Amb totes les distàncies, i quan li ho dic es neguiteja, però aquesta novel·la és una Plaça del Diamant a una altra escala; la vida que explica no és tan llarga ni els fets tan tràgics, però Cerezo és molt rodorediana pel que fa a l’ús del català, molt net i transparent, en què les paraules sovint tenen una doble lectura.”

En quatre parts amb tot de capítols breus, el lector va veient com “la protagonista és una dona ingènua que quan comença la història té 15 anys i quan l’acaba en té uns 35; viu en una localitat industrial a prop de Sabadell de finals de la dècada de 1950, treballa en una fàbrica en una època grisa; a través d’una sèrie d’experiències veiem com va passant de la innocència a una concepció d’ella mateixa més resistent, amb uns sentiments, de vegades, una mica foscos; és un llibre trist”.

És una reconstrucció partint de les històries que l’àvia de la Natàlia li explicava quan era petita. Cerezo, ja de nena, va intentar escriure aquesta història i amb els anys hi va insistir fins que va aconseguir el to i el format adequats. No és una biografia estricte perquè l’autora ha fet ficció partint de les anècdotes que li va explicar l’àvia. La trama té pocs personatges en un món petit en què la protagonista decideix tancar-se en ella mateixa, en el refugi dels llibres.

Traduccions especials

Els altres dos llibres són traduccions de l’italià i, en tots dos casos, han estat molt especials. “La traductora de L’home que ha decidit estimar és la poeta Meritxell Cucurella-Jorba i li ha donat un caràcter molt marcat”, continua explicant Francesc Orteu.

Roberto Camurri (Fabbrico, 1982) va publicar aquesta novel·la a Itàlia fa uns vuit anys i va ser el seu debut. Treballa amb persones amb problemes mentals. “Durant un temps va escriure una sèrie de relats inspirats en vivències seves al poble natal, perquè ara viu a Parma. Algú li va fer veure que si unia els relats estaria explicant la seva vida entre els 15 i els 40 anys. I així va néixer una novel·la de tres personatges, dos amics i una noia, que acaba sent la parella dels dos.”

L’amic, que mor jove i és força tarambana, té una influència en la vida dels altres dos. Sobretot, però, és la història d’un home que torna al seu poble i viu la vida que tocava viure al seu amic, no a ell, i de com això el fa feliç, tot i les contradiccions i la nostàlgia. “De fet, és una exploració de l’emotivitat masculina; Camurri explica la simplicitat i, alhora, la intensitat i profunditat emocional dels homes.”

“És una obra trista i lluminosa en què no hi passen grans coses, però mostra com es pot conviure amb la ferida que et crema per dins.”

Canviant d’autor, el gran llibre autobiogràfic i ambiciós de Goliarda Sapienza és L’art de viure, que va escriure al llarg de molts anys i que La Campana va publicar el 2007, amb traducció d’Anna Casassas. La mateixa traductora va insistir a Iolanda Batallé en la publicació de La presó de Rebibbia.

Goliarda Sapienza (1924-1996) va ser una poeta i actriu siciliana, filla d’una família molt compromesa políticament, que va combatre Mussolini. A Roma es va convertir en “la musa de la intel·lectualitat d’esquerres”,però, amb el pas dels anys, les va començar a passar magres econòmicament i un dia va robar unes joies a una coneguda rica que la va denunciar. Va ser condemnada a quatre mesos de presó,dels qual en va complir menys de dos. Les vivències d’aquells dies de presó formen l’obra.

Companyes de cel·la

“Sapienza va assegurar que aquelles recluses li van canviar i i fins i tot salvar la vida, que van rejovenir aquella escriptora fracassada que no podia publicar i que passava penúries econòmiques i li van mostrar que no tenia motius per queixar-se.”

“Aquest llibre, per a un traductor, és un repte gairebé impossible per la quantitat de girs lingüístics i dialectals tan rics de l’italià; perquè Sapienza, a la presó, es troba amb dones de tot Itàlia”, detalla Francesc Orteu.

Aviat, dues novetats més

Rata té previst publicar el juny dues novetats més, només en edició catalana.

“El 1935, el diari La Publicitat va encarregar un reportatge sobre el Marroc a Aurora Bertrana i ella hi va anar sola, durant tres mesos, buscant el contacte amb les dones autòctones, com ja va fer al llibre Paradisos oceànics, que també hem publicat”, explica Francesc Orteu.

“La vida fàcil i oberta que va trobar a Tahití contrasta amb la societat tancada que es respira al Marroc; tot i això aconsegueix accedir a les cuines, els harems, els prostíbuls..., tot buscant les seves germanes musulmanes.” I tot queda recollit a El Marroc sensual, que el 1936 es va publicar com El Marroc sensual i fanàtic. “Quan llegeixes el català que feia servir l’Aurora Bertrana el 1935 t’adones que hem perdut moltes coses pel camí.”

El segon llibre és de Pere Maruny, periodista de la Bisbal d’Empordà que durant molts anys ha estat corresponsal per tot el món. “Agafant totes les seves experiències ha escrit un llibre iniciàtic i de creixement, La mort dels altres, on van apareixent tot de personatges que li van canviant la vida”, conclou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Sopa de Cabra
GRUP DE MÚSICA

“A ‘Ben endins’ sonàvem encara com un grup de garatge”

BARCELONA
L’APUNT

Ja arriba el bon temps (de festivals)

Obrint les portes a tot el món

Barcelona

Santa Cristina recupera 25 tombes paleocristianes

SANTA CRISTINA D’ARO

Entrar al llit de la prostitució

BARCELONA

Dani Martín, Antonio Orozco, Sergio Dalma i Els Pets participaran al festival Summerfest Cerdanya, previst pel 2022

Puigcerdà
Montserrat Torrent
ORGANISTA

“Lluito tant com puc per defensar la vellesa”

BARCELONA

“Emociona’t”: una campanya per donar suport i promocionar la cultura

Barcelona

Narcís Comadira, artista convidat de l’Auditori

GIRONA