Apunts

Raffel Pagès, el mestre que pintava ànimes

A Girona, ciutat que en Raffel elevava a la mateixa categoria que les seves estimades Barcelona i París, rebem la trista notícia que als 78 anys ens ha deixat, sense fer fressa, un dels referents de la perruqueria internacional, que queda òrfena d’un referent català universal que ho ha donat tot per l’ofici, com va reconèixer una de les revistes més prestigioses del món, Estetic Magazine, el 2019, a Londres. La seva vida va anar orientada sempre a posar la perruqueria en el nivell professional i la consideració que es mereix qui té la responsabilitat i capacitat de fer sentir bé a les persones, de generar autoestima i de saber destacar la bellesa que té cadascú. Ho va fer donant suport i liderant les demandes del sector, implicant-se en qualsevol activitat vinculada, com fires, passarel·les, festivals de moda o revistes especialitzades. Va crear l’acadèmia Raffel Pagès, on s’han format grans professionals, i va fundar el Museu de la Perruqueria a Barcelona, amb una col·lecció considerada de les millors del món.

En Raffel ha sigut un mentor i referent de moltes perruqueres i perruquers, com la gironina Nuri Duran. Les seves conviccions lligaven l’excel·lència amb la generositat, fins al punt de no distingir un soci o un directiu d’un amic.

Ho havia après a Carita París als anys seixanta, en un viatge de joventut que el va marcar tant en l’aspecte professional com en el familiar. La família i la professió, les dues coses que l’emocionaven quan en parlava. A Carita es va transformar en Raffel, amb dues f, i tot i sentir-se molt estimat a París, va voler iniciar el seu projecte empresarial a Barcelona, que va liderar amb la mateixa fermesa que la seva família.

Ja fa uns anys que havia delegat la gestió de les quasi cent perruqueries que porten el seu nom a les seves filles Carol i Quionia, però no deixava mai de ser-hi present. Li agradava visitar els salons i estar amb els equips. A les xarxes publicava diàriament un article, seguit per milers de persones que l’apreciaven, amb pensaments, reflexions, emocions i les seves vivències diàries. L’última, el mateix dia que ens deixava, amb una foto amb els seus amics esmorzant i compartint tertúlia, que el titulava amb un “Amics per sempre”.

Ens queda el privilegi d’haver gaudit d’ell però també la sensació que mai prou.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.