Cultura

Moltes coses més que la dolça Melanie

Olivia de Havilland, l’última actriu supervivent d’‘Allò que el vent s’endugué’ i del Hollywood clàssic, mor a París amb 104 anys

Va néixer a Tòquio el 1916, va debutar a Hollywood el 1935 i va rebre dos Oscar
Ha aconseguit viure més que la seva germana Joan Fontaine, morta el 2003 als 96 anys

Olivia de Havilland va complir 104 anys l’1 de juliol a París, ciutat on es va traslladar a mitjan anys cinquanta en casar-se amb Pierre Galante, editor de la revista Paris Match, que va conèixer en un festival de Canes i amb el qual va continuar vivint després de separar-se’n el 1979. Ella ha estat l’última esperança pel que fa a la possibilitat que el Hollywood clàssic procurés una immortalitat real més enllà d’aquella que concedeixen les imatges cinematogràfiques que es van habitant de fantasmes. Ha aconseguit viure més que la seva germana Joan Fontaine, morta el 2003 als 96 anys, i les males llengües diuen que això devia fer-la feliç al final de la seva vida, ja que hi havia mantingut una ferma enemistat, per no dir una relació d’odi, durant quatre dècades. Però finalment la mort també ha arribat a la cèlebre intèrpret de Melanie Hamilton, que, a Allò que el vent s’endugué, és envejada per Scarlett O’Hara perquè el seu estimat cosí Ashley creu que és una dona que li convé més i, malgrat alguns moments de debilitat, li és fidel.

Si no m’equivoco o cometo algun oblit, Olivia de Havilland era l’última actriu supervivent del Hollywood clàssic. No va ser-ne una diva ni una estrella. No tenia el físic enlluernador amb el qual s’activava la màquina del glamur. Però va trobar o va crear un forat prou ample per fer-hi notar la seva presència. És possible que el seu personatge de la dolça i bondadosa Melanie, incapaç d’odiar Scarlett sense fer cas dels fonamentats rumors sobre la seva insistència per seduir Ashley, hagi perdurat més que d’altres en l’imaginari cinèfil, cada cop més afeblit, desmemoriat i menys transmès, però l’actriu Olivia de Havilland té una força i un caràcter més enllà del seu personatge a Allò que el vent s’endugué, que ves a saber si ha adquirit una vida renovada des que la plataforma HBO ha anunciat que vol fer present que idealitza l’esclavisme.

El cas és que Hollywood és més complex del que pot semblar. Fins i tot pel que fa a Allò que el vent s’endugué. Ho comentàvem fa poquíssims dies amb Núria Bou, professora i teòrica del cinema, que continua pensant sobre la representació de la feminitat des que va publicar Deesses i tombes: mites femenins del Hollywood clàssic, mentre encara imaginàvem que Olivia de Havilland viuria per sempre. Ella em deia que, intentant sobreviure totes dues en la guerra de Secessió, Scarlett mata un saquejador que ha entrat a la mansió de Tara, però és a la bonhomiosa Melanie a qui se li acut agafar la bossa del mort, on hi ha calés, i treure’s la camisa de dormir (evidentment, sols se li veuen els peus en la seva nuesa) per netejar la sang.

Podria suposar-se que altres personatges seus, com ara aquells que d’alguna manera es mantenen fidels als herois aventurers encarnats per Errol Flynn tot esperant-los en diverses pel·lícules compartides, representen la passivitat i la paciència domèstica lligada a una idea de la feminitat tan propagada pel cinema clàssic. Però no sempre és ben bé així tot exhibint un caràcter decidit.

Pot suposar-se en el cas de la coratjosa Lady Marien a Les aventures de Robin Hood (1938), de Michael Curtiz, que uns anys després va dirigir Casablanca. També l’Arabella d’El capità Blood (film del 1935 també dirigit per Curtiz en el qual, quan només tenia 19 anys, va assumir el seu primer paper protagonista en companyia de Flynn) és una dona prou decidida i intrèpida que es rebel·la contra el seu oncle per prendre partit contra un pirata, que ho és a causa d’una injustícia, sense deixar d’enfrontar-s’hi quan la segresta per un equívoc. Fins i tot no hi ha pura submissió en el cas d’Elizabeth Bacon, que va esperant el general Custer que torni de matar indis a Van morir amb les botes posades fins que podríem dir que l’home mor merescudament a la batalla de Little Big Horn.

Pel que fa a Errol Flynn, amb el qual va fer set pel·lícules entre la segona meitat dels últims anys trenta i principis dels quaranta, va fer-se llegendari que l’actor n’estava enamorat i que en cada rodatge va intentar seduir-la inútilment. Fa uns deu anys, l’actriu va confessar en una entrevista que també s’havia sentit atreta per l’actor, però que s’hi va resistir perquè estava casat amb Lily Damita i pels seus aires de seductor desvergonyit. Hi va afegir que no es creia que n’estigués vertaderament enamorat, però que més tard va tenir indicis per pensar que potser sí que ho va estar. Se li atribueix que, mentre feia pel·lícules amb Errol Flynn, va mantenir relacions amb el productor Howard Hugues, l’actor James Stewart i el director John Huston. En tot cas, el 1946, va casar-se amb el novel·lista Marcus Goodrich, amb el qual va tenir un fill, Benjamin, matemàtic que va morir l’any 1991 a causa de la malaltia de Hodgkin.

Divorciada de Goodrich l’any 1953, va casar-se dos anys després, com dèiem, amb el francès Pierre Galante. Hi va tenir una filla, Gisele, periodista i advocada; se’n va divorciar el 1979, any en què, després de dues dècades en què va treballar com a actriu de manera molt espaiada, va retirar-se definitivament del cinema interpretant el personatge de la reina mare a La màscara de ferro, una pel·lícula d’aventures austriacoalemanya que adapta la novel·la El bescompte de Bragelonne, d’Alexandre Dumas.

Amb el seu segon espòs, va mantenir-hi una relació estreta fins a tornar-hi a viure quan, l’any 1998, ell va emmalaltir de càncer. Va cuidar-lo fins a la seva mort i va restar a París fent una vida discreta i apartada, amb l’excepció de la participació en algun homenatge hollywoodià o com ara quan, sent filla de pares anglesos, va ser nomenada dama de l’imperi britànic. Va ser el 2017, tenia 100 anys i va convertir-se en la persona de més edat a rebre tal distinció.

Un segle abans, havia nascut a Tòquio, i els seus pares (Walter de Havilland i Lillian Fontaine) s’hi van traslladar. El motiu va ser que el pare s’hi va establir com a advocat. Un any després que ella, va néixer Jean. Al cap de poc, els pares van separar-se i, amb la mare i la germana, van instal·lar-se a Califòrnia, en un poble anomenat Saratoga, amb la recomanació que el clima era convenient per a les dues filles, que tenien una salut delicada, però que, atesa la seva longevitat, van adquirir-ne una de ferro. Van rebre una educació artística i, com és sabut, totes dues van fer carrera al cinema. En el cas d’Olivia, abans va iniciar-se en el teatre i el prestigiós director alemany Max Reinhardt (traslladat als EUA a causa del nazisme emergent) s’hi va fixar en una representació d’El somni d’una nit d’estiu en què va interpretar el follet Puck. Poc després, Reinhardt, amb la col·laboració de William Dieterle, va adaptar al cinema aquesta obra de Shakespeare i va oferir a Olivia de Havilland el paper de Hermia. Així, l’any 1935, va debutar a Hollywood. Poc després va intervenir en l’esmentada El capità Blood.

En els seus anys a Hollywood, va fer-se amiga de Ronald Reagan, amb el qual compartia un activisme anticomunista. Tanmateix, a banda del seu conservadorisme polític, Olivia de Havilland va demostrar personalment el seu caràcter insubmís quan, l’any 1943, va enfrontar-se a la Warner Bros., que, com era propi de la política dels estudis, li impedia triar els papers. Va demandar-la emparant-se en l’anomenada llei antipeonatge, que, inspirada en el codi napoleònic, prohibia als patrons reduir els seus treballadors a la servitud. Semblava difícil que guanyés la partida, però ho va fer. Així va aconseguir equiparar-se a la situació de la seva amiga Bette Davis (amb la qual va coincidir el 1939, i també amb Errol Flynn, a La vida privada d’Elizabeth i Essex, i l’any 1964 s’hi va retrobar a Hush... hush, sweet Charlotte, en què va demostrar que podia encarnar la perversitat) i va afavorir que molts actors, entre els quals n’hi havia de molt famosos, també poguessin defensar els seus drets i triar els papers.

Un any després de la seva victòria contra la Warner, va protagonitzar To each his own (coneguda entre nosaltres com La vida íntima de Jody Norris), un melodrama dirigit per Michel Leissen, sobretot un director de meravelloses comèdies. Interpretant una dona que entrega el seu fill en adopció havent quedat embarassada d’un soldat anglès que mor poc després en una batalla en la I Guerra Mundial, va guanyar el seu primer Oscar el 1944. Cinc anys després va guanyar-ne un altre amb la que potser és la seva obra mestra interpretativa, el personatge de Catherine Sloper a L’hereva, una adaptació de William Wyler de la novel·la Washington Square, de Henry James. L’actriu hi encarna una dona que, sent filla d’un home adinerat, és festejada per un jove ambiciós. El pare s’oposa a la relació perquè creu que el pretendent és un caçafortunes. Catherine ho arribarà a descobrir i, quan el pare mor, es tanca a casa seva. Resulta inoblidable el moment en què, mentre Montgomery Clift truca desesperadament a la porta de la casa, ella puja les escales amb la decisió d’enterrar-se en vida. El semblant de la bona noia, profundament desenganyada, es converteix en un mur d’una duresa impenetrable: no permetrà que la passió que ha sentit la dugui a la submissió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Neix una nova proposta cultural que combina gastronomia, música i natura a les comarques d’Osona i el Berguedà

Berga
ENRIC CALPENA
Periodista i historiador. Publica "El primer capità"

“A Gamper li encantarien Messi i el Camp Nou”

girona
Miquel Esteve
Novel·lista

“Rimbaud em té fascinat”

Barcelona
Un tast de...
‘L’aventura dels Vallbona i els inventors del futbol’, de Roberto Santiago

Comença l’aventura

Un festival viu

peralada
Crònica

Entre riures i passions

S. Feliu Guíxols
Crònica

Un duet més enllà dels límits

Kavafis dins l’univers de Poe

Girona

Els treballadors de La Pedrera, en vaga

Barcelona